-La melodia:
No presenta molts canvis que la melodia de l'Edat Mitjana. La música vocal segueix sent el model en què pensen els compositors quuan escriuen les seves obres: són melodies conjuntes, d'àmbit reduït, sense ritmes complicats ni intervals difícils de cantar.
Les escales que s'utilitzen són també les mateixes, els modes gregorians, però cada cop els compositors fan servir més els bemolls i sostinguts, que modifiquen la sonoritat dels modes.-El ritme:
La forma en la que es mesurava el ritme en aquella època s'anomena tactus. Era similar al nostre compàs, els tetragrames van passar a pentagrames, al afegir-li una cinquena línia. S'indicava posant uns signes al principi de cada pentagrama. Encara no s'hi posaven línies divisòries per separar els compasos. Les figures de les notes són molt semblants a les d'avui en dia però amb els caps en forma de rombe, i indiquen la durada de les notes amb exactitud.
-L'harmonia:
A diferència de l'Edat Mitjana, els compositors del Renaixement ja escrivien totes les veus d'una peça al mateix temps, de manera que totes concordessin i no de forma separada. Així controlaven les consonàncies i dissonàncies, i aconseguien que les cançons causessin la sensació que el compositor desitjava.
-La textura:
Durant el Renaixement, la monodia s'utilitzà molt poc. La majoria de peces tenen una textura polifònica, és a dir, estan escrites per a dues o més veus. Segons el criteri del compositor, a partir d'aquestes veus es crea una textura homofònica o contrapuntística.
La veu que acostuma a destacar més en la textura homofònica és l'aguda, i per això habitualment s'encarrega de la melodia principal. En la textura contrapuntística, totes les veus tenen la mateixa importància melòdica i és molt comú trobar-ne imitacions: un mateixa melodia va apareient a totes les veus successivament, i es produeix la sensació que les veus es van imitant entre sí.
Podem classificar la música del Renaixement en tres grups: la música religosa protestant, la música religiosa i la música vocal profana.
Música religiosa protestant:
A partir de la ideologia de Martí Luter, un sacerdot catòlic i músic alemany, es va crear un nou pensament, el protestantisme, que tindria com a objectiu seguir els passos de la Biblia i que aquesta fos l'única autoritat mitjançant la fe en Crist.La REFORMA va ser una modificació en la música religiosa defensada pels protestants i ideada per Martí Luter, que es basava en:
La música religiosa havia de ser cantada en l'idioma vernacle de cada zona i no en llatí, utilitzar la polifonia o el contrapunt i cantar en 4 veus principalment.
Música religiosa:
Durant aquest període, la música religiosa va tenir una gran difusió degut al invent de la impressió musical, que va permitir l'expansió de peces per tota Europa i a les colònies espanyoles d'Amèrica. Les formes religioses més importants del Renaixement van ser la misa i el motet.La CONTRAREFORMA va ser el període en el que l'església catòlica va haver de respondre a la Reforma. L'església, basant-se en la complexitat de la polifonia, va dir que en la música religiosa s'havia de:
Vigilar la claretat del text, defensar la dignitat d'expressió i ajudar als fidels a elevar l'alma de Déu, en comptes de satisfer l'oïda. Gràcies a aquestes frases, van marcar el sistema que havia de seguir la música religiosa:
Havia de ser una homofonia evitant el contrapunt, es podia cantar més d'una veu i havia de transmetre un missatge de Déu.
Música vocal profana:
A diferència de la música vocal religiosa, que gràcies a la Reforma i Contrareforma utilitzava un estil internacional ja que en tots els territoris s'escrivia sota les mateixes pautes, la música vocal profana va tenir un estil propi en cada país, cosa que es denomina com els "Estils Nacionals". A continuació expondrem alguns dels géneres més importants d'alguns paísos:ITALIA: El gènere més important es el MADRIGAL. Es tracta d'una forma de polifonia complexa escrita per a quatre o cinc veus. Normalment és música a capella tot i que es poden afegir alguns instruments. Entre els compositors més importants destaquen: Luca Marenzio, Orlando Di Lasso i Claudio Monteverdi.
FRANÇA: La forrma més important d'aquest país és la CHANSON. És una forma polifònica normalment acompanyada amb instruments. El compositor més destacat va ser Clement Janequin.
ESPAÑA: El gènere més destacat és el VILLANCICO, no té res a veure amb el Nadal. És una forma a quatre veus de textura homofònica. El compositor més representatiu és Juan Del Enzina i es conserven moltes peces en un llibre anomenat "El cancionero de Palacio".
