La música instrumental i compositors al Romanticisme

 Música instrumental:

La música instrumental, en funció dels instruments, durant el romanticisme en general, els artistes són molt ben considerats. Això, sumat al perfeccionament tècnic de molts instruments farà que el virtuosisme instrumental adquireixi gran importància i que intèrprets com Chopin fossin tan admirats. El piano era l'instrument de moda durant el segle XIX, l'instrument romàntic per excel·lència.La veu, és va crear una nova forma que coneixem com a lied (lliure elaboració musical d’un poema per asolista vocal amb acompanyament de piano). La veu i el piano van lligades a la poesia del text. La gran majoria de compositors romàntics tenen alguns lieds en les seves obres.

Compositors destacats: 

Ludwig van Beethoven: Va ser un pianista i compositor alemany, una figura cabdal en la transició entre les eres Clàssica i Romàntica en la música occidental. Continua sent un dels compositors més influents i famosos de tots els temps.

Franz Schubert: Músic austríac, va morir abans de complir els 32 anys, però va tenir una carrera com a compositor molt prolífica. Va compondre més de 600 obres vocals seculars, set simfonies completes, música sacra, òpera, música incidental i una gran quantitat de música de cambra i piano.

Fryderyk Franciszek Chopin: Nascut a Polònia, aquest virtuós pianista i compositor va escriure bàsicament obres per a piano, tot i que entre les seves obres també s'inclouen algunes peces de cambra. El seu estil al teclat és altament individual i en moltes peces, molt demandant tècnicament. Va ser una de les primeres "superestrelles" de la música romàntica.

Robert Schumann: Compositor alemany i influent crític musical. Va abandonar els seus estudis en lleis per perseguir una carrera com a pianista. Després d'una lesió a la mà, va enfocar els seus esforços en la composició. Les seves composicions es van centrar en el piano, principalment. Va patir d'un desordre mental que li va causar seriosa depressió, el que va acabar per postrarlo en un hospital psiquiàtric.

Giuseppe Verdi: Compositor d'òpera italià. Va participar en moviments d'unificació italians. La seva visió política va estar present en moltes de les seves obres, com és el cas de la seva òpera Nabucco.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La música vocal al Classicisme

La música vocal

La música vocal religiosa

Les idees de la Il·lustració van provocar un canvi dins la mentalitat religiosa. La idea de Déu que jutjava i castigava va ser reemplaçada per una imatge més benèvola i sobretot, com a creador del món, un món que l'ésser humà estudia i intenta comprendre amb l'ús de la raó.

El racionalisme de l'època va portar també altres pensaments, com la francmaçoneria, una societat secreta defensora de la fraternitat humana i universal. Aquesta ideologia va ser perseguida per l'Esglèsia de l'epoca i va atreure nombrosos intel·lectuals i artistes. Els més destacats van ser Wolfgang Amadeus MOZART i Joseph Haydn.

Durant el Classicisme es segueixen utilitzant formes com la misa, l'oratori i el motet. De Mozart se n'han conservat divuit misses, com la Missa en do menor, i nombrosos motets. Entre aquests el que sobresurt és Ave verum corpus, una de les obres més interpretades del repertori coral. El punt culminant de l'obra religiosa de Mozart és la Missa de Rèquiem.

Mozart (1756 - 1791) va ser un compositor austríac. Fill del també músic Leopold Mozart el qual va transmetre els seus coneixements musicals al seu fill, i el va ajudar a convertir-se en un nen prodigi tant en el camp de la interpretació com en el de la composició. Va servir durant un temps a l'arquebisbe de Salzburg i després va viatjar a Viena, on va viure.
Va ser un dels primers compositors en defensar la figura del músic no com a servidor sinó com a artista. Aquesta mentalitat va fer que visqués els seus últims anys de vida en una situació econòmica bastant precària. Va morir a l'edat de 35 anys.

La música vocal profana

Durant el Classicisme va haver-hi un gran desenvolupament en la música vocal profana, en especial l'òpera. 

La temàtica de les òperes ja no eren principalment mitològiques com al Barroc, sino que ja apareixen arguments més quotidians i propers al poble. Al principi del Classicisme, l'òpera es troba inmersaa en un procés renovador iniciat per la Querelle des Bouffons. Les dues figures que encapçalen la renovació són Christoph Willibald Gluck  i Mozart.

Gluck intenta establir les bases del que podria anomenar-se l'òpera moderna. Entre les novetats que presenta hi ha el lligam melòdic entre l'obertura i les àries, l'establiment d'un màxim de tres o quatre actes i la introducció de grans escenes corals. Una obra destacable és la seva òpera Orfeu i Eurídice, l'any 1762.

Mozart, més proper a l'òpera bufala va destacar la preocupació pel caràcter i el comportament humà, així com va aportar aptituds quotidianes dels personatges. A més, fa servir especial encert en la música com a mitjà per explicar els sentiments dels personatges. Algunes de les òperes més famoses són Les noces de Figaro, Don Giovanni i La flauta Màgica.

La societat del Classicisme

El classicisme és una època que dura uns 60 anys i és la transició entre la epoca barroca i la romàntica. Es basa en un pensament més racionalista que en el barroc, el cual es bassava en els sentiments i les emocions. A França apareix el moviment filosòfic i cultural anomenat il·lustració.
El classicisme prové de la tendència de la època de imitar estètiques greco-romanes clàssiques. Defensaven la teoria de que la naturalitat dona la bellesa i per això, les composicions de la època resultaven més facils d'escoltar.

https://www.youtube.com/watch?v=k1-TrAvp_xs

Escultura típica classicista

En quan a la societat, segueix estant dividida en classes, on la monarquia absoluta es trobava amunt, encara que ja començava a ser decadent, i la noblesa continuava vivint entre luxes i gaudia de les manifestacions artístiques com una propietat privada. Com en altres èpoques anteriors, els nobles contractaven músics com a criats per que composessin cançons al seu gust.
En quan a la burgesia, organitzaven les seves manifestacions musicals amb finalitat lucrativa: qualsevol  podia accedir-hi a canvi de pagar una entrada. Aquest és l'origen del que avui coneixem com a concert. Amb el mecenatge de la burgesia, els compositors comencen a gaudir de més llibertat al moment de compondre les seves peces.

Piràmide social s. XVIII

Aquest ordre social es veurà alterat amb la Revolució Francesa (1789).

Com és la música del Classicisme?

La melodia:

Els compositors del Classicisme volien que la seva música causés impressió, per això les seves melodies acostumaven a tenir una estructrura molt clara formada per frases quadrades (de 4, 8 o 16 compassos). Les línies melòdiques són elegants i, majoritàriament, amb poca ornamentació.

El ritme:

El ritme en les obres clàssiques tendeix a ser regular i amb poques complicacions, amb motius rítmics curts i definits que resulten fàcils de retenir per part de l'oient. Aquests motius es van repetint i elaborant al llarg de cada composició.

L'harmonia:

L'harmonia del Classicisme segueix estant basada en la tonalitat major i menor. A partir de les funcions tonals bàsiques, els compositors exploren els recursos que ofereix la tonalitat i creen efectes harmònics interessants. En comparació a la música Barroca, que tenia preferència pel canvi constant d'acords, la música del Classicisme prsenta seccions musicals relativament llargues harmonitzades amb un sol acord.

La textura:

El contrapunt va perdent importància i la melodia acompanyada, en canvi, passa a ser la textura mes utilitzada. En aquesta època, l'acompanyament harmònic ja no el fa, de manera improvisada, el baix continu. És molt típic del Classicisme un tipus d'acompanyament pianístic anomenat baix d'Alberti, que consisteix a tocar acords arpegiats amb la mà esquerra.

La música instrumental al Barroc

En el barroc els instruments musicals experimenten un gran canvi. Alguns instruments desapareixen, com els cromorns i d'altres n'evolucionen, com les xeremies que originarien l'oboé. També el llaut experimenta notables modificacions i el violí es desenvolupa amb tota la seva família: la viola, el violoncel i el contrabaix.
Els constructors d'instruments del barroc, com Stradivari, Amati i Guarneri, van crear instruments de gran perfecció, els seus violins son encara molt preuats fins avui en dia.

En la música instrumental hi havien 3 modalitats: Música de cambra, música orquestral i música per a un sol instrument.


1. La música de cambra

La música de cambra és un tipos de música dedicada a un grup reduït d'instruments.
En aquesta època apareix una nova forma musical anomenada sonata. Una sonata, és una peça interpretada per instruments que no eren de tecla i hi havia dos tipos:

Sonata per a solista i baix continu: sonata interpretada per un sol solista més un baix continu

Sonta a trio: sonata interpretada per dos solistes i un baix continu. Els compositors barrocs tenien preferència per aquest, ja que amb mitjans molts senzills podien mostrar el seu talent per composar. Corelli i Bach, Vivaldi i Handel van ser famosos compositors d'aquest tipos de sonata.

Els compositors indicaven amb quins instrument concrets calia interpretar les melodies solistes. En canvi els instruments per a tocar el baix continu eren quasi sempre a lliure elecció.

2. La música orquestral

 Abans d'aquesta època ja existien agrupacions que reunien uns cuants instruments, pero sempre amb una composició variable. Durant el segle XVII els compositors necessiten cada cop mes una part de corda estable i ordenada. El director d'orquestra sempre dirigia des de el clavicembal mentre tocaba el baix continu. Moltes vegades s'incorporaven instruments de vent i l'únic instrument de percusió habitualment eren les timbales.

Es creen dues noves formes d'orquestra: el concert i la suite.

El concert

Una obra que inclou la paraula concert està basada en el contrast entre un o més instruments solistes i l'orquestra.

Apareixen dos tipus de concert diferents: el concerto grosso (petit grup d'instruments solistes i orquestra), i el concert per a solista (un sol instrument solista i orquestra).

Els autors més destacats d'aquests tipus de concerts van ser Corelli, Vivaldi i Händel.

La suite orquestral

La suite conserva el caràcter de dansa i l'alternança de tempos al Barroc, però no sempre estava pensada per a ser ballada. Algunes suites eres més aviat interpretades com a música per escoltar o per acompanyar determinades solemnitats.

Un exemple de compositor és G.F. Händel, que va escriure suites per a les festes de la monarquia anglesa.

Com els concerts, les suites també podien tenir instruments solistes, però en les composicions habitualment es destacava la sonoritat de l'orquestra en conjunt.

La música de dansa

Durant el Barroc adquireix gran importància el ballet de cour, sobretot a la cort de Lluís XIV (Rei Sol) a França. En aquest ballet era més important la geometria de la dansa que els moviments individuals dels ballarins.
L'any 1661, Lluís XIV va fundar l'Académie Royale de Danse a París, de la qual era el primer ballarí amb tretze professors.
Tant la terminologia francesa que s'utilitza al ballet, com molts moviments que podem veure com El llacs dels cignes o La bella dorment, provenen de l'acadèmia Rei Sol. El professor de dansa del rei, Pierre Beauchamps, està considerat el creador de les cinc posicions en què es basa l'ensenyament encara a dia d'avui.

Quan el Rei Sol va deixar de ballar, els cortesans ja no tenien interès a ballar ells sols. Així que va aparèixer a França el ballet-òpera o òpera-ballet, que incorporava  seccions dansades entre les parts cantades, i on només calia mirar mentre uns professionals ballaven.
El músic més important va ser Jean Baptiste Lully on podem destacar-ne El triomf de l'amor i El temple de la pau. Lully introdueix a la música culta el minuet, una dansa en compàs ternari que tindrà molt èxit i que perduarà fins al segle XVIII. En els seus ballets, apareix per primera vegada de la primera estrella femenina de la companyia, la prima ballerina.

La música vocal al Barroc

Durant el Barroc els compositors volen aprofitar al màxim els recursos musicals de la veu humana. Això els porta a escriure melodies vocals amb un àmbit molt extens, amb figuracions rítmiques complicades pel que fa que els intèrprets haguessin de tenir un cert nivell musical i no tothom pogués cantar les cançons.
Els castrats van ser les estrelles virtuoses de la veu de l’època. Eren cantants que quan eren nens els extirpaven els testicles per tal d’aturar el creixement de la laringe i així mantenir una veu infantil tota la seva vida. El seu camp de lluïment va ser un nou gènere musical: l’òpera.

LA MÚSICA VOCAL RELIGIOSA

Durant el Barroc se seguien escrivint misses i motets,però apareixen altres formes religioses,com la cantata i l’oratori.
L’oratori consisteix en una obra teatral cantada, semblant a l’òpera, però de temàtica religiosa. El nom prové de la Congregació de l’Oratori, on es van interpretar les primeres obres d’aquest tipus.
Existeix un tipus d’oratori anomenat passió que narra la passió i mort de Jesucrist i que va ser mort utilitzat durant el Barroc.
La cantata és similar a l’oratori però habitualment no explica cap història i és de durada menor.
Johann Sebastian Bach va ser un compositor i organista alemany, membre d'una important família de músics. És un dels atristes musicals més famosos de l'època del Barroc i les seves creacions encara són reconegudes i estudiades.

LA MÚSICA VOCAL PROFANA

El pas del Renaixement al Barroc suposa una evolució de les formes vocals profanes existents i una incorporació de les innovacions pròpies del Barroc. El madrigal, es segueix utilitzant tot i que se li afegeix un baix continu com a acompanyament. Claudio Montevedri va ser el compositor que va evolucionar el madrigal renaixentista. 
A finals del segle XVI, un grup de músics italians, van intentar crear un tipus d'obra teatral basada en el recitar cantant, aprofitant els recursos musicals contemporanis.
A partir d'aquesta obra, a Itàlia va néoxer l'òpera, on a Venècia es va construïr el primer teatre públic d'òpera.
El representant més destacat va ser Alessandro Scarlatti . 
Els fragments musicals de l'òpera són: 

·                                 Obertura: peça instrumental que l'orquestra interpreta al principi, com una introducció

·                                 Recitatiu: és l'aplicació pràctica de recitar cantant. L'acompanyament és el baix continu, permet donar més agilitat a la línia argumental.

·                                 Ària: vol dir "cançó". És un fragment interpretat per un solista vocal amb acompanyament musical. La melodia de l'ària no està subordinada al ritme del text.

·                                 Duo, trio, etc: són fragments iguals a l'ària, però interpretats per dos, tres, o més cantants a la vegada.

·                                 Cor: fragment de música coral que s'utilitza per representar multituds.

·                                 Danses: fragments instrumentals destinats a ser ballats en algun moment de l'actuació.

A Espanya no es va aconseguir una òpera nacional, però es van crear, en canvi, formes musicals específiques espanyoles, com la sarsuela.
Un compositor destacat va ser el valencià Joan Baptista Comes, mestre de capella. 
A Catalunya hi va destacar, en el punt vocal com instrumental, l'artista Joan Cererols.

Cànon de Pachelbel
Hem grabat aquest cànon representant la música del Barroc utilitzant bàsicament el baix continu i afegint variacions. Ho hem representat amb: guitarra, clavicembal, metal·lòfon i carilló en l'escala de G. 

Com és la música del barroc?

La música del Barroc pretén ser expressiva, els compositors utilitzaven els recursos del llenguatge musical per descriure els estats d'ànim o sentiments varis. Això els porta a experimentar amb els acords, la instrumentació, la dinàmica..., per tal d'impressionar als oients.

Veiem com es podia aconseguir la música barroca:

 La melodia:

Les melodies barroques mostren molta més llibertat que les renaixentistes. Els compositors començen a donar bastanta importància als instruments, evitaben els ritmes complicats i els intervals díficils de cantar.

El ritme:

Pel que fa al ritme, moltes obres barroques tenien un tempo constant, es a dir, sempre a la mateixa velocitat. Els compositors comencen a posar indicacions a las partitures, les quals algunes encara utilitzem actualment (compàs i figures).

A les obres per instrument solista, es permetia més llibertat rítmica

L'harmonia:

Els modes gregorians, són substituïts per la tonalitat, basada en dos principals escales, la major i la menor. Aquestes tenen una nota i una funció per cada una de elles, les més importants són la tònica (1) i la dominant (5).

En aquesta època també apareix el concepte d'acord i el baix continu, que aquest consistia en una línea de baix sobre la qual s'interpretaven uns acords improvisats.

La textura:

El baix continu, va fer possible la creació d'una nova textura, la melodia acompanyada que consistia en una sola línia melòdica amb un acompanyament.

La textura contrapuntística no va desaparèixer, si no que es va barrejar amb la melodia acompanyada, i el resultat es que moltes obres barroques van ser escrites en contrapunt a dues, tres o més veus amb l'acompanyament d'un baix continu.