Instruments i Compositors de la Música Clàssica Contemporània

En la Música Clàssica Contemporània, hi havia tendencia a buscar noves sonoritats, i com a conseqüència, es desenvolupen molt els instruments de percussió i els de vent-metall.
Els nous sons, exigeixen una nova forma de representació.

Pel que fa referència a la Música Electrónica, aquesta només utilitza sons artificials que després son manipulats i aconsegueix una gran gamma de timbres, que aquests es consideren tant importants com altres qualitats del so: l'altura o la duració.

Quant a la Música Concreta, es graven sons reals utilitzant magnetòfons i posteriorment són manipulats en laboratoris de sò.

En relació a la Música Electroacústica, és barrejen els sons elèctrics i els sons naturals, que també poden ser modificats.





Els compositors buscaven crear ritmes diferents i avegades molt elaborats i complexes. Aquests són alguns dels més famosos:

- Claude Debussy:

Se'l considera com un dels principals compositors del segle XX. Va trencar amb el corrent romàntic del segle XIX, adherint-se a l'impressionisme musical. Tot i això, sempre va refusar encasellar-se en un motlle preestablert i sempre va anar a la recerca d'una llibertat estilística absoluta.














- Manuel de Falla:

Fou un compositor andalús de música clàssica de renom universal. El seu nom forma part de la gran trilogia del nacionalisme musical espanyol. Fou també un dels primers compositors d'aquesta tradició que es va donar a conèixer a tota Europa i Amèrica, superant l'aïllament de la música hispana des del segle XVIII. 















- György Ligeti:

Fou un compositor jueu hongarès, considerat unànimement com un dels grans compositors de música instrumental del segle XX.
















- John Cage:

Fou un estatunidenc. Pioner de la música aleatoria, la música electrónica i de la utilització no estàndard dels instruments musicals tradicionals. Cage va ser una de les principals figures de l’avantguarda de la post-guerra.

Context social del romanticisme

Aquest moviment origina a Alemanya a finals del segle XVIII i es caracteritzaba per ser un moviment que trencava amb la tradició, l'ordre i la jerarquia dels valors culturals i socials com el racionalisme de la ilustració i donant més importancia al sentiment, al contrari que en el classicisme.
El romanticisme es va desenvolupar sobre tot durant el segle XIX i es va estendre per tota europa i alguns països d'amèrica ecom: Italia, Anglaterra, França, Espanya, Russia, Polonia, Estats units i les joves repúbliques hispanoamericanes. Mes tard es va fragmentar en diversos corrents com el parnassianisme, el simbolisme, el decadentisme i el prerafaelitisme.

Parnassianisme: Impulasat per Théophile Gautier i Leconte de Lisle i es basaba en els exessos de sentiment i subjectivisme

Simbolisme: Era un moviment a favor de la espiritualitat, els somnis i la imaginació i va estar impulsat per Charles Baudelaire, Isodore Ducasse i Gerard de Nerval.

Decadentisme: Es decanta per tot lo morbós, lo decadent i lo malalt reflectint la societat cambiant d'aquella època. Un dels primers precursors diaquest moviment va ser Manuel Machado

Prerafaelitisme: Buscaba el retorn de el detallisme  els colors intensos i les composicions complexes del Quattrocento Italià. Va ser fundat per Jhon Everett Millais, Dante Gabriel Rossetti i William Holman Hunt.

Característiques de la música del Romanticisme

La música al Romanticisme comporta canvis considerables respecte a la música del Clasicisme. Això és degut a que l'objectiu principal dels compositors és causar sentiments i/o sensacions a les persones que ho escolten.
Les característiques principals són:

• Una expressió d'emocions i sentiments més intensa i personal, amb gran participació de la fantasia i la imaginació.
• Major llibertat en quant a la forma i el diseny de la música; obres estructurades sobre períodes de temps elevats.
• Les melodies, es fan més líriques i més similars a les d'una cançó; les armonies s'enriqueixen, sovint amb cromatismes, dissonàncies i modulacions ràpides i aventurades.
• Les textures musicals es fan més denses i pesades, buscant un registre més ampli en quant a les altures, dinàmiques i timbres, sovint amb contrastos profundament dramàtics.
• El registre i el tamany de l'orquestra s'expandeixen, a vegades fins arribar a proporcions immenses. La secció de metalls, el qual el seu registre i flexibilitat es van veure incrementats a causa de l'invent del sistema de vàlvules o pistons, adquereix una major importància i sovint domina la textura.
• Una varietat gegant i rica de tipus de composició: desde obres per un sol instrument o per un petit grup (peces per piano, cançons, música de cambra) fins treballs que exigeixen una quantitat enorme de músics i estructures dinàmiqurs i dramàtiques espectaculars.
• Els vincles més propers  amb els altres arts i literatura dona lloc a un interès més genuï en la composició de música programàtica (poema sinfònic, obertura de concert i sinfonia programàtica).

Aquests han estat un dels punts importants del Romanticisme

La música instrumental i compositors al Romanticisme

 Música instrumental:

La música instrumental, en funció dels instruments, durant el romanticisme en general, els artistes són molt ben considerats. Això, sumat al perfeccionament tècnic de molts instruments farà que el virtuosisme instrumental adquireixi gran importància i que intèrprets com Chopin fossin tan admirats. El piano era l'instrument de moda durant el segle XIX, l'instrument romàntic per excel·lència.La veu, és va crear una nova forma que coneixem com a lied (lliure elaboració musical d’un poema per asolista vocal amb acompanyament de piano). La veu i el piano van lligades a la poesia del text. La gran majoria de compositors romàntics tenen alguns lieds en les seves obres.

Compositors destacats: 

Ludwig van Beethoven: Va ser un pianista i compositor alemany, una figura cabdal en la transició entre les eres Clàssica i Romàntica en la música occidental. Continua sent un dels compositors més influents i famosos de tots els temps.

Franz Schubert: Músic austríac, va morir abans de complir els 32 anys, però va tenir una carrera com a compositor molt prolífica. Va compondre més de 600 obres vocals seculars, set simfonies completes, música sacra, òpera, música incidental i una gran quantitat de música de cambra i piano.

Fryderyk Franciszek Chopin: Nascut a Polònia, aquest virtuós pianista i compositor va escriure bàsicament obres per a piano, tot i que entre les seves obres també s'inclouen algunes peces de cambra. El seu estil al teclat és altament individual i en moltes peces, molt demandant tècnicament. Va ser una de les primeres "superestrelles" de la música romàntica.

Robert Schumann: Compositor alemany i influent crític musical. Va abandonar els seus estudis en lleis per perseguir una carrera com a pianista. Després d'una lesió a la mà, va enfocar els seus esforços en la composició. Les seves composicions es van centrar en el piano, principalment. Va patir d'un desordre mental que li va causar seriosa depressió, el que va acabar per postrarlo en un hospital psiquiàtric.

Giuseppe Verdi: Compositor d'òpera italià. Va participar en moviments d'unificació italians. La seva visió política va estar present en moltes de les seves obres, com és el cas de la seva òpera Nabucco.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La música vocal al Classicisme

La música vocal

La música vocal religiosa

Les idees de la Il·lustració van provocar un canvi dins la mentalitat religiosa. La idea de Déu que jutjava i castigava va ser reemplaçada per una imatge més benèvola i sobretot, com a creador del món, un món que l'ésser humà estudia i intenta comprendre amb l'ús de la raó.

El racionalisme de l'època va portar també altres pensaments, com la francmaçoneria, una societat secreta defensora de la fraternitat humana i universal. Aquesta ideologia va ser perseguida per l'Esglèsia de l'epoca i va atreure nombrosos intel·lectuals i artistes. Els més destacats van ser Wolfgang Amadeus MOZART i Joseph Haydn.

Durant el Classicisme es segueixen utilitzant formes com la misa, l'oratori i el motet. De Mozart se n'han conservat divuit misses, com la Missa en do menor, i nombrosos motets. Entre aquests el que sobresurt és Ave verum corpus, una de les obres més interpretades del repertori coral. El punt culminant de l'obra religiosa de Mozart és la Missa de Rèquiem.

Mozart (1756 - 1791) va ser un compositor austríac. Fill del també músic Leopold Mozart el qual va transmetre els seus coneixements musicals al seu fill, i el va ajudar a convertir-se en un nen prodigi tant en el camp de la interpretació com en el de la composició. Va servir durant un temps a l'arquebisbe de Salzburg i després va viatjar a Viena, on va viure.
Va ser un dels primers compositors en defensar la figura del músic no com a servidor sinó com a artista. Aquesta mentalitat va fer que visqués els seus últims anys de vida en una situació econòmica bastant precària. Va morir a l'edat de 35 anys.

La música vocal profana

Durant el Classicisme va haver-hi un gran desenvolupament en la música vocal profana, en especial l'òpera. 

La temàtica de les òperes ja no eren principalment mitològiques com al Barroc, sino que ja apareixen arguments més quotidians i propers al poble. Al principi del Classicisme, l'òpera es troba inmersaa en un procés renovador iniciat per la Querelle des Bouffons. Les dues figures que encapçalen la renovació són Christoph Willibald Gluck  i Mozart.

Gluck intenta establir les bases del que podria anomenar-se l'òpera moderna. Entre les novetats que presenta hi ha el lligam melòdic entre l'obertura i les àries, l'establiment d'un màxim de tres o quatre actes i la introducció de grans escenes corals. Una obra destacable és la seva òpera Orfeu i Eurídice, l'any 1762.

Mozart, més proper a l'òpera bufala va destacar la preocupació pel caràcter i el comportament humà, així com va aportar aptituds quotidianes dels personatges. A més, fa servir especial encert en la música com a mitjà per explicar els sentiments dels personatges. Algunes de les òperes més famoses són Les noces de Figaro, Don Giovanni i La flauta Màgica.

La societat del Classicisme

El classicisme és una època que dura uns 60 anys i és la transició entre la epoca barroca i la romàntica. Es basa en un pensament més racionalista que en el barroc, el cual es bassava en els sentiments i les emocions. A França apareix el moviment filosòfic i cultural anomenat il·lustració.
El classicisme prové de la tendència de la època de imitar estètiques greco-romanes clàssiques. Defensaven la teoria de que la naturalitat dona la bellesa i per això, les composicions de la època resultaven més facils d'escoltar.

https://www.youtube.com/watch?v=k1-TrAvp_xs

Escultura típica classicista

En quan a la societat, segueix estant dividida en classes, on la monarquia absoluta es trobava amunt, encara que ja començava a ser decadent, i la noblesa continuava vivint entre luxes i gaudia de les manifestacions artístiques com una propietat privada. Com en altres èpoques anteriors, els nobles contractaven músics com a criats per que composessin cançons al seu gust.
En quan a la burgesia, organitzaven les seves manifestacions musicals amb finalitat lucrativa: qualsevol  podia accedir-hi a canvi de pagar una entrada. Aquest és l'origen del que avui coneixem com a concert. Amb el mecenatge de la burgesia, els compositors comencen a gaudir de més llibertat al moment de compondre les seves peces.

Piràmide social s. XVIII

Aquest ordre social es veurà alterat amb la Revolució Francesa (1789).

Com és la música del Classicisme?

La melodia:

Els compositors del Classicisme volien que la seva música causés impressió, per això les seves melodies acostumaven a tenir una estructrura molt clara formada per frases quadrades (de 4, 8 o 16 compassos). Les línies melòdiques són elegants i, majoritàriament, amb poca ornamentació.

El ritme:

El ritme en les obres clàssiques tendeix a ser regular i amb poques complicacions, amb motius rítmics curts i definits que resulten fàcils de retenir per part de l'oient. Aquests motius es van repetint i elaborant al llarg de cada composició.

L'harmonia:

L'harmonia del Classicisme segueix estant basada en la tonalitat major i menor. A partir de les funcions tonals bàsiques, els compositors exploren els recursos que ofereix la tonalitat i creen efectes harmònics interessants. En comparació a la música Barroca, que tenia preferència pel canvi constant d'acords, la música del Classicisme prsenta seccions musicals relativament llargues harmonitzades amb un sol acord.

La textura:

El contrapunt va perdent importància i la melodia acompanyada, en canvi, passa a ser la textura mes utilitzada. En aquesta època, l'acompanyament harmònic ja no el fa, de manera improvisada, el baix continu. És molt típic del Classicisme un tipus d'acompanyament pianístic anomenat baix d'Alberti, que consisteix a tocar acords arpegiats amb la mà esquerra.