La música clàssica del segle XX es va veure afectada per un fet revolucionari: una nova manera d'escoltar música gràcies a les noves tecnologies desenvolupades per a capturar, enregistrar, reproduir i distribuir la música.
Aquesta és en la seva concepció no només diferent, sinó bàsicament oposada als principis en els quals es basava la música en els segles anteriors. Aquest canvi va afectar quasi tots els aspectes en què treballa el compositor: en els elements melòdics i rítmics, les formes musicals i la instrumentació. Però el canvi més radical i més profund va ser en el camp harmònic, concretament en la tonalitat.
Va ser una música molt variada i per tant no hi ha cap estil dominant. Una característica destacada de la música clàssica durant aquest període va ser l'increment de l'ús de la dissonància. A causa d'això, aquest segle ha sigut designat a vegades com el "període dissonant", perquè gran part de la seva música va ser una reacció, a favor, o en contra, de l'època on dominava la consonancia.
Edurant principis del segle XX havia una "crisi de lletres i esperit" que dirigirà la mentalitat del del nou segle. Les característiques són: · Pensament pesimista: perquè tot i els avenços de la societat encara hi ha pobresa, problemes socials, etc. Hi havia tantes guerres que es va extendre un pensament pesimista entre la població · Rapid avanç cientific: amb el descobriment de la electricitat, apareixen els electrodomestics i noves màquines. Aquests avanços van fer que la societat canvies molt rapid. · Aparició de abundants estils artistics: Com a consecuència del gran progres de la societat. Entre aquests estils hi havia el Modernisme, l'expressionisme, el subrrealisme, el dadaisme, el cubisme, el futurisme...
Expressionisme: Busca exterioritzar com l'artista veu les coses i no reproduirles literalment com són a la realitat. Edvard Munch va ser un conegut artista d'aquest estil.
Dadeisme:Dadeisme prové de la paraula "Dada" que no vol dir res. És l'art de lo absurd i sense sentit. Marcel Duchamp n'era un autor.
Cubisme: consistia en fragmentar en figures geomètriques objectes quotidians o persones. Georges Braque en va fer nombrosos quadres.
Futurisme: S'apassiona per les màquines, el moviment i tots els avanços tecnològics. Carlo Carrà era un pintor futurista.
Surrealisme: Reflexa una realitat paral·lela que origina del subconcient i els somnis. Salvador Dalí era un pintor Surrealista.
En la Música Clàssica Contemporània, hi havia tendencia a buscar noves sonoritats, i com a conseqüència, es desenvolupen molt els instruments de percussió i els de vent-metall.
Els nous sons, exigeixen una nova forma de representació.
Pel que fa referència a la Música Electrónica, aquesta només utilitza sons artificials que després son manipulats i aconsegueix una gran gamma de timbres, que aquests es consideren tant importants com altres qualitats del so: l'altura o la duració.
Quant a la Música Concreta, es graven sons reals utilitzant magnetòfons i posteriorment són manipulats en laboratoris de sò.
En relació a la Música Electroacústica, és barrejen els sons elèctrics i els sons naturals, que també poden ser modificats.
Els compositors buscaven crear ritmes diferents i avegades molt elaborats i complexes. Aquests són alguns dels més famosos:
- Claude Debussy: Se'l considera com un dels principals compositors del segle XX. Va trencar amb el corrent romàntic del segle XIX, adherint-se a l'impressionisme musical. Tot i això, sempre va refusar encasellar-se en un motlle preestablert i sempre va anar a la recerca d'una llibertat estilística absoluta.
- Manuel de Falla: Fou un compositor andalús de música clàssica de renom universal. El seu nom forma part de la gran trilogia del nacionalisme musical espanyol. Fou també un dels primers compositors d'aquesta tradició que es va donar a conèixer a tota Europa i Amèrica, superant l'aïllament de la música hispana des del segle XVIII.
- György Ligeti: Fou un compositor jueu hongarès, considerat unànimement com un dels grans compositors de música instrumental del segle XX.
- John Cage: Fou un estatunidenc. Pioner de la música aleatoria, la música electrónica i de la utilització no estàndard dels instruments musicals tradicionals. Cage va ser una de les principals figures de l’avantguarda de la post-guerra.
Aquest moviment origina a Alemanya a finals del segle XVIII i es caracteritzaba per ser un moviment que trencava amb la tradició, l'ordre i la jerarquia dels valors culturals i socials com el racionalisme de la ilustració i donant més importancia al sentiment, al contrari que en el classicisme.
El romanticisme es va desenvolupar sobre tot durant el segle XIX i es va estendre per tota europa i alguns països d'amèrica ecom: Italia, Anglaterra, França, Espanya, Russia, Polonia, Estats units i les joves repúbliques hispanoamericanes. Mes tard es va fragmentar en diversos corrents com el parnassianisme, el simbolisme, el decadentisme i el prerafaelitisme.
Parnassianisme: Impulasat per Théophile Gautier i Leconte de Lisle i es basaba en els exessos de sentiment i subjectivisme
Simbolisme: Era un moviment a favor de la espiritualitat, els somnis i la imaginació i va estar impulsat per Charles Baudelaire, Isodore Ducasse i Gerard de Nerval.
Decadentisme: Es decanta per tot lo morbós, lo decadent i lo malalt reflectint la societat cambiant d'aquella època. Un dels primers precursors diaquest moviment va ser Manuel Machado
Prerafaelitisme: Buscaba el retorn de el detallisme els colors intensos i les composicions complexes del Quattrocento Italià. Va ser fundat perJhon Everett Millais, Dante Gabriel Rossetti i William Holman Hunt.
La música al Romanticisme comporta canvis considerables respecte a la música del Clasicisme. Això és degut a que l'objectiu principal dels compositors és causar sentiments i/o sensacions a les persones que ho escolten.
Les característiques principals són:
Una expressió d'emocions i sentiments més intensa i personal, amb gran participació de la fantasia i la imaginació.
Major llibertat en quant a la forma i el diseny de la música; obres estructurades sobre períodes de temps elevats.
Les melodies, es fan més líriques i més similars a les d'una cançó; les armonies s'enriqueixen, sovint amb cromatismes, dissonàncies i modulacions ràpides i aventurades.
Les textures musicals es fan més denses i pesades, buscant un registre més ampli en quant a les altures, dinàmiques i timbres, sovint amb contrastos profundament dramàtics.
El registre i el tamany de l'orquestra s'expandeixen, a vegades fins arribar a proporcions immenses. La secció de metalls, el qual el seu registre i flexibilitat es van veure incrementats a causa de l'invent del sistema de vàlvules o pistons, adquereix una major importància i sovint domina la textura.
Una varietat gegant i rica de tipus de composició: desde obres per un sol instrument o per un petit grup (peces per piano, cançons, música de cambra) fins treballs que exigeixen una quantitat enorme de músics i estructures dinàmiqurs i dramàtiques espectaculars.
Els vincles més propers amb els altres arts i literatura dona lloc a un interès més genuï en la composició de música programàtica (poema sinfònic, obertura de concert i sinfonia programàtica).
Aquests han estat un dels punts importants del Romanticisme
La
música instrumental, en funció dels instruments, durant el romanticisme
en general, els artistes són molt ben considerats. Això, sumat al
perfeccionament tècnic de molts instruments farà que el virtuosisme
instrumental adquireixi gran importància i que intèrprets com Chopin fossin tan admirats. El piano era l'instrument de moda durant el segle XIX, l'instrument romàntic per excel·lència.La veu, és va crear una nova forma que coneixem com a lied (lliure elaboració musical d’un poema per asolista vocal amb acompanyament de piano). La veu i el piano van lligades a la poesia del text. La gran majoria de compositors romàntics tenen alguns lieds en les seves obres.
Compositors destacats:
Ludwig van Beethoven: Va ser un pianista i compositor alemany, una figura cabdal en la transició entre les eres Clàssica i Romàntica en la música occidental. Continua sent un dels compositors més influents i famosos de tots els temps.
Franz Schubert: Músic austríac, va morir abans de complir els 32 anys, però va tenir una carrera com a compositor molt prolífica. Va compondre més de 600 obres vocals seculars, set simfonies completes, música sacra, òpera, música incidental i una gran quantitat de música de cambra i piano.
Fryderyk Franciszek Chopin: Nascut a Polònia, aquest virtuós pianista i compositor va escriure bàsicament obres per a piano, tot i que entre les seves obres també s'inclouen algunes peces de cambra. El seu estil al teclat és altament individual i en moltes peces, molt demandant tècnicament. Va ser una de les primeres "superestrelles" de la música romàntica.
Robert Schumann: Compositor alemany i influent crític musical. Va abandonar els seus estudis en lleis per perseguir una carrera com a pianista. Després d'una lesió a la mà, va enfocar els seus esforços en la composició. Les seves composicions es van centrar en el piano, principalment. Va patir d'un desordre mental que li va causar seriosa depressió, el que va acabar per postrarlo en un hospital psiquiàtric.
Giuseppe Verdi: Compositor d'òpera italià. Va participar en moviments d'unificació italians. La seva visió política va estar present en moltes de les seves obres, com és el cas de la seva òpera Nabucco.
Les idees de la Il·lustració van provocar un canvi dins la mentalitat religiosa. La idea de Déu que jutjava i castigava va ser reemplaçada per una imatge més benèvola i sobretot, com a creador del món, un món que l'ésser humà estudia i intenta comprendre amb l'ús de la raó.
El racionalisme de l'època va portar també altres pensaments, com la francmaçoneria, una societat secreta defensora de la fraternitat humana i universal. Aquesta ideologia va ser perseguida per l'Esglèsia de l'epoca i va atreure nombrosos intel·lectuals i artistes. Els més destacats van ser Wolfgang Amadeus MOZART i Joseph Haydn.
Durant el Classicisme es segueixen utilitzant formes com la misa, l'oratori i el motet. De Mozart se n'han conservat divuit misses, com la Missa en do menor, i nombrosos motets. Entre aquests el que sobresurt és Ave verum corpus, una de les obres més interpretades del repertori coral. El punt culminant de l'obra religiosa de Mozart és la Missa de Rèquiem.
Mozart (1756 - 1791) va ser un compositor austríac. Fill del també músic Leopold Mozart el qual va transmetre els seus coneixements musicals al seu fill, i el va ajudar a convertir-se en un nen prodigi tant en el camp de la interpretació com en el de la composició. Va servir durant un temps a l'arquebisbe de Salzburg i després va viatjar a Viena, on va viure.
Va ser un dels primers compositors en defensar la figura del músic no com a servidor sinó com a artista. Aquesta mentalitat va fer que visqués els seus últims anys de vida en una situació econòmica bastant precària. Va morir a l'edat de 35 anys.
La música vocal profana
Durant el Classicisme va haver-hi un gran desenvolupament en la música vocal profana, en especial l'òpera.
La temàtica de les òperes ja no eren principalment mitològiques com al Barroc, sino que ja apareixen arguments més quotidians i propers al poble. Al principi del Classicisme, l'òpera es troba inmersaa en un procés renovador iniciat per la Querelle des Bouffons. Les dues figures que encapçalen la renovació són Christoph Willibald Gluck i Mozart.
Gluck intenta establir les bases del que podria anomenar-se l'òpera moderna. Entre les novetats que presenta hi ha el lligam melòdic entre l'obertura i les àries, l'establiment d'un màxim de tres o quatre actes i la introducció de grans escenes corals. Una obra destacable és la seva òpera Orfeu i Eurídice, l'any 1762.
Mozart, més proper a l'òpera bufala va destacar la preocupació pel caràcter i el comportament humà, així com va aportar aptituds quotidianes dels personatges. A més, fa servir especial encert en la música com a mitjà per explicar els sentiments dels personatges. Algunes de les òperes més famoses són Les noces de Figaro, Don Giovanni i La flauta Màgica.
El classicisme és una època que dura uns 60 anys i és la transició entre la epoca barroca i la romàntica. Es basa en un pensament més racionalista que en el barroc, el cual es bassava en els sentiments i les emocions. A França apareix el moviment filosòfic i cultural anomenat il·lustració.
El classicisme prové de la tendència de la època de imitar estètiques greco-romanes clàssiques. Defensaven la teoria de que la naturalitat dona la bellesa i per això, les composicions de la època resultaven més facils d'escoltar. https://www.youtube.com/watch?v=k1-TrAvp_xs
Escultura típica classicista
En quan a la societat, segueix estant dividida en classes, on la monarquia absoluta es trobava amunt, encara que ja començava a ser decadent, i la noblesa continuava vivint entre luxes i gaudia de les manifestacions artístiques com una propietat privada. Com en altres èpoques anteriors, els nobles contractaven músics com a criats per que composessin cançons al seu gust.
En quan a la burgesia, organitzaven les seves manifestacions musicals amb finalitat lucrativa: qualsevol podia accedir-hi a canvi de pagar una entrada. Aquest és l'origen del que avui coneixem com a concert. Amb el mecenatge de la burgesia, els compositors comencen a gaudir de més llibertat al moment de compondre les seves peces.
Piràmide social s. XVIII
Aquest ordre social es veurà alterat amb la Revolució Francesa (1789).
La melodia: Els compositors del Classicisme volien que la seva música causés impressió, per això les seves melodies acostumaven a tenir una estructrura molt clara formada per frases quadrades (de 4, 8 o 16 compassos). Les línies melòdiques són elegants i, majoritàriament, amb poca ornamentació.
El ritme: El ritme en les obres clàssiques tendeix a ser regular i amb poques complicacions, amb motius rítmics curts i definits que resulten fàcils de retenir per part de l'oient. Aquests motius es van repetint i elaborant al llarg de cada composició.
L'harmonia:
L'harmonia del Classicisme segueix estant basada en la tonalitat major i menor. A partir de les funcions tonals bàsiques, els compositors exploren els recursos que ofereix la tonalitat i creen efectes harmònics interessants. En comparació a la música Barroca, que tenia preferència pel canvi constant d'acords, la música del Classicisme prsenta seccions musicals relativament llargues harmonitzades amb un sol acord.
La textura: El contrapunt va perdent importància i la melodia acompanyada, en canvi, passa a ser la textura mes utilitzada. En aquesta època, l'acompanyament harmònic ja no el fa, de manera improvisada, el baix continu. És molt típic del Classicisme un tipus d'acompanyament pianístic anomenat baix d'Alberti, que consisteix a tocar acords arpegiats amb la mà esquerra.
En el barroc els instruments musicals experimenten un gran canvi. Alguns instruments desapareixen, com els cromorns i d'altres n'evolucionen, com les xeremies que originarien l'oboé. També el llaut experimenta notables modificacions i el violí es desenvolupa amb tota la seva família: la viola, el violoncel i el contrabaix.
Els constructors d'instruments del barroc, com Stradivari, Amati i Guarneri, van crear instruments de gran perfecció, els seus violins son encara molt preuats fins avui en dia.
En la música instrumental hi havien 3 modalitats: Música de cambra, música orquestral i música per a un sol instrument. 1. La música de cambra
La música de cambra és un tipos de música dedicada a un grup reduït d'instruments.
En aquesta època apareix una nova forma musical anomenada sonata. Una sonata, és una peça interpretada per instruments que no eren de tecla i hi havia dos tipos:
Sonata per a solista i baix continu: sonata interpretada per un sol solista més un baix continu Sonta a trio: sonata interpretada per dos solistes i un baix continu. Els compositors barrocs tenien preferència per aquest, ja que amb mitjans molts senzills podien mostrar el seu talent per composar. Corelli i Bach, Vivaldi i Handel van ser famosos compositors d'aquest tipos de sonata.
Els compositors indicaven amb quins instrument concrets calia interpretar les melodies solistes. En canvi els instruments per a tocar el baix continu eren quasi sempre a lliure elecció.
2. La música orquestral
Abans d'aquesta època ja existien agrupacions que reunien uns cuants instruments, pero sempre amb una composició variable. Durant el segle XVII els compositors necessiten cada cop mes una part de corda estable i ordenada. El director d'orquestra sempre dirigia des de el clavicembal mentre tocaba el baix continu. Moltes vegades s'incorporaven instruments de vent i l'únic instrument de percusió habitualment eren les timbales.
Es creen dues noves formes d'orquestra: el concert i la suite.
El concert
Una obra que inclou la paraula concert està basada en el contrast entre un o més instruments solistes i l'orquestra.
Apareixen dos tipus de concert diferents: el concerto grosso (petit grup d'instruments solistes i orquestra), i el concert per a solista (un sol instrument solista i orquestra).
Els autors més destacats d'aquests tipus de concerts van ser Corelli, Vivaldi i Händel.
La suite orquestral
La suite conserva el caràcter de dansa i l'alternança de tempos al Barroc, però no sempre estava pensada per a ser ballada. Algunes suites eres més aviat interpretades com a música per escoltar o per acompanyar determinades solemnitats.
Un exemple de compositor és G.F. Händel, que va escriure suites per a les festes de la monarquia anglesa.
Com els concerts, les suites també podien tenir instruments solistes, però en les composicions habitualment es destacava la sonoritat de l'orquestra en conjunt.
La música de dansa
Durant el Barroc adquireix gran importància el ballet de cour, sobretot a la cort de Lluís XIV (Rei Sol) a França. En aquest ballet era més important la geometria de la dansa que els moviments individuals dels ballarins.
L'any 1661, Lluís XIV va fundar l'Académie Royale de Danse a París, de la qual era el primer ballarí amb tretze professors.
Tant la terminologia francesa que s'utilitza al ballet, com molts moviments que podem veure com El llacs dels cignes o La bella dorment, provenen de l'acadèmia Rei Sol. El professor de dansa del rei, Pierre Beauchamps, està considerat el creador de les cinc posicions en què es basa l'ensenyament encara a dia d'avui.
Quan el Rei Sol va deixar de ballar, els cortesans ja no tenien interès a ballar ells sols. Així que va aparèixer a França el ballet-òpera o òpera-ballet, que incorporava seccions dansades entre les parts cantades, i on només calia mirar mentre uns professionals ballaven.
El músic més important va ser Jean Baptiste Lully on podem destacar-ne El triomf de l'amor i El temple de la pau. Lully introdueix a la música culta el minuet, una dansa en compàs ternari que tindrà molt èxit i que perduarà fins al segle XVIII. En els seus ballets, apareix per primera vegada de la primera estrella femenina de la companyia, la prima ballerina.
Durant
el Barroc els compositors volen aprofitar al màxim els recursos musicals de la
veu humana. Això els porta a escriuremelodies vocals amb un àmbit molt
extens, amb figuracions rítmiques complicades pel que fa que els intèrprets
haguessin de tenir un cert nivell musical i no tothom pogués cantar les
cançons. Els
castrats van ser les estrelles virtuoses de la veu de l’època. Eren
cantants que quan eren nens els extirpaven els testicles per tal d’aturar el
creixement de la laringe i així mantenir una veu infantil tota la seva vida. El
seu camp de lluïment va ser un nou gènere musical: l’òpera.
LA MÚSICA VOCAL RELIGIOSA
Durant
el Barroc se seguien escrivint misses i motets,però apareixen altres formes
religioses,com la cantata i l’oratori. L’oratori
consisteix en una obra teatral cantada, semblant a l’òpera, però de temàtica
religiosa. El nom prové de la
Congregació de l’Oratori, on es van interpretar les primeres
obres d’aquest tipus. Existeix
un tipus d’oratori anomenat passió que narra la passió i mort de
Jesucrist i que va ser mort utilitzat durant el Barroc. La
cantata és similar a l’oratori però habitualment no explica cap història i és
de durada menor. Johann
Sebastian Bach va ser un compositor i organista alemany, membre d'una important
família de músics. És un dels atristes musicals més famosos de l'època del
Barroc i les seves creacions encara són reconegudes i estudiades.
LA MÚSICA VOCAL PROFANA
El
pas del Renaixement al Barroc suposa una evolució de les formes vocals profanes
existents i una incorporació de les innovacions pròpies del Barroc. El madrigal,
es segueix utilitzant tot i que se li afegeix un baix continu com a
acompanyament. Claudio Montevedri va ser el compositor que va
evolucionar el madrigal renaixentista. A
finals del segle XVI, un grup de músics italians, van intentar crear un tipus
d'obra teatral basada en el recitar cantant, aprofitant els recursos
musicals contemporanis. A
partir d'aquesta obra, a Itàlia va néoxer l'òpera, on a Venècia es va
construïr el primer teatre públic d'òpera. El
representant més destacat va ser Alessandro Scarlatti . Els
fragments musicals de l'òpera són:
·Obertura: peça
instrumental que l'orquestra interpreta al principi, com una introducció
·Recitatiu: és
l'aplicació pràctica de recitar cantant. L'acompanyament és el baix continu,
permet donar més agilitat a la línia argumental.
·Ària: vol dir
"cançó". És un fragment interpretat per un solista vocal amb
acompanyament musical. La melodia de l'ària no està subordinada al ritme del
text.
·Duo, trio, etc: són
fragments iguals a l'ària, però interpretats per dos, tres, o més cantants a la
vegada.
·Cor: fragment de
música coral que s'utilitza per representar multituds.
·Danses: fragments
instrumentals destinats a ser ballats en algun moment de l'actuació.
A
Espanya no es va aconseguir una òpera nacional, però es van crear, en canvi,
formes musicals específiques espanyoles, com la sarsuela. Un
compositor destacat va ser el valencià Joan Baptista Comes, mestre de
capella. A
Catalunya hi va destacar, en el punt vocal com instrumental, l'artista Joan
Cererols.
Cànon de Pachelbel Hem grabat aquest cànon representant la música del Barroc utilitzant bàsicament el baix continu i afegint variacions. Ho hem representat amb: guitarra, clavicembal, metal·lòfon i carilló en l'escala de G.
La música del Barroc pretén ser expressiva, els compositors utilitzaven els recursos del llenguatge musical per descriure els estats d'ànim o sentiments varis. Això els porta a experimentar amb els acords, la instrumentació, la dinàmica..., per tal d'impressionar als oients.
Veiem com es podia aconseguir la música barroca:
La melodia:
Les melodies barroques mostren molta més llibertat que les renaixentistes. Els compositors començen a donar bastanta importància als instruments, evitaben els ritmes complicats i els intervals díficils de cantar.
El ritme:
Pel que fa al ritme, moltes obres barroques tenien un tempo constant, es a dir, sempre a la mateixa velocitat. Els compositors comencen a posar indicacions a las partitures, les quals algunes encara utilitzem actualment (compàs i figures).
A les obres per instrument solista, es permetia més llibertat rítmica
L'harmonia:
Els modes gregorians, són substituïts per la tonalitat, basada en dos principals escales, la major i la menor. Aquestes tenen una nota i una funció per cada una de elles, les més importants són la tònica (1) i la dominant (5).
En aquesta època també apareix el concepte d'acord i el baix continu, que aquest consistia en una línea de baix sobre la qual s'interpretaven uns acords improvisats.
La textura:
El baix continu, va fer possible la creació d'una nova textura, la melodia acompanyada que consistia en una sola línia melòdica amb un acompanyament.
La textura contrapuntística no va desaparèixer, si no que es va barrejar amb la melodia acompanyada, i el resultat es que moltes obres barroques van ser escrites en contrapunt a dues, tres o més veus amb l'acompanyament d'un baix continu.
LA SOCIETAT DEL BARROC
A final del segle XVI, una crisi econòmica i social desemboca en un canvi de mentalitats que fa sorgir al 1600 un periode històric anomenat Barroc.
La ciència experimenta grans canvis. René Descartes dona més importancia a l'experimentació que als coneixements heretats de l'Antiguetat i gràcies a investigacións científiques seves, Newton, Galileu i Kelpervan desenvolupar teories que encara es mantenen fins l'actualitat.
En aquesta època abunden les monarquies absolutes i el poble les recolzava ja que veien al monarca com una protecció davant els privilegis dels nobles, encara que a vegades havia desacords entre els diferents estaments de la societat i es produien revoltes. La fam, la pesta, i les provocacions de l'exèrcit dificultaven encara més la vida de les classes populars.
En quant a l'art, eren el mètode que utilitzaven els monarques absoluts per demostrar grandesa: Palaus com Versalles, els retrats triomfalistes, grans cerimònies públiques, etc.
En quant a religió el Barroc encara és impulsat per la idea de la Contrarreforma. També recorria a l'art per mostrar la veritat de les seves creences construint esglèsies a base de procediments artístics vistosos: contrastos, formes en moviment, colors vius, decoracions recargolades inspirades en la natura... El receptor havia de quedar impresionat però també havia de ser capaç d'entendre el missatge.
La música era tocada en sales luxoses de palau i esglésies pomposes. A més es creen els primers teatres d'ópera.
La etapa del Barroc finalitza l'any 1750 amb la mort del gran compositor de música barroca Johann Sebastian Bach.
La música al Renaixement es caracteritzava principalment per:
-La melodia:
No presenta molts canvis que la melodia de l'Edat Mitjana. La música vocal segueix sent el model en què pensen els compositors quuan escriuen les seves obres: són melodies conjuntes, d'àmbit reduït, sense ritmes complicats ni intervals difícils de cantar.
Les escales que s'utilitzen són també les mateixes, els modes gregorians, però cada cop els compositors fan servir més els bemolls i sostinguts, que modifiquen la sonoritat dels modes.
-El ritme:
La forma en la que es mesurava el ritme en aquella època s'anomena tactus. Era similar al nostre compàs, els tetragrames van passar a pentagrames, al afegir-li una cinquena línia. S'indicava posant uns signes al principi de cada pentagrama. Encara no s'hi posaven línies divisòries per separar els compasos. Les figures de les notes són molt semblants a les d'avui en dia però amb els caps en forma de rombe, i indiquen la durada de les notes amb exactitud.
-L'harmonia:
A diferència de l'Edat Mitjana, els compositors del Renaixement ja escrivien totes les veus d'una peça al mateix temps, de manera que totes concordessin i no de forma separada. Així controlaven les consonàncies i dissonàncies, i aconseguien que les cançons causessin la sensació que el compositor desitjava.
-La textura:
Durant el Renaixement, la monodia s'utilitzà molt poc. La majoria de peces tenen una textura polifònica, és a dir, estan escrites per a dues o més veus. Segons el criteri del compositor, a partir d'aquestes veus es crea una textura homofònica o contrapuntística.
La veu que acostuma a destacar més en la textura homofònica és l'aguda, i per això habitualment s'encarrega de la melodia principal. En la textura contrapuntística, totes les veus tenen la mateixa importància melòdica i és molt comú trobar-ne imitacions: un mateixa melodia va apareient a totes les veus successivament, i es produeix la sensació que les veus es van imitant entre sí.
Podem classificar la música del Renaixement en tres grups: la música religosa protestant, la música religiosa i la música vocal profana.
Música religiosa protestant:
A partir de la ideologia de Martí Luter, un sacerdot catòlic i músic alemany, es va crear un nou pensament, el protestantisme, que tindria com a objectiu seguir els passos de la Biblia i que aquesta fos l'única autoritat mitjançant la fe en Crist.
La REFORMA va ser una modificació en la música religiosa defensada pels protestants i ideada per Martí Luter, que es basava en:
La música religiosa havia de ser cantada en l'idioma vernacle de cada zona i no en llatí, utilitzar la polifonia o el contrapunt i cantar en 4 veus principalment.
Música religiosa:
Durant aquest període, la música religiosa va tenir una gran difusió degut al invent de la impressió musical, que va permitir l'expansió de peces per tota Europa i a les colònies espanyoles d'Amèrica. Les formes religioses més importants del Renaixement van ser la misa i el motet.
La CONTRAREFORMA va ser el període en el que l'església catòlica va haver de respondre a la Reforma. L'església, basant-se en la complexitat de la polifonia, va dir que en la música religiosa s'havia de:
Vigilar la claretat del text, defensar la dignitat d'expressió i ajudar als fidels a elevar l'alma de Déu, en comptes de satisfer l'oïda. Gràcies a aquestes frases, van marcar el sistema que havia de seguir la música religiosa: Havia de ser una homofonia evitant el contrapunt, es podia cantar més d'una veu i havia de transmetre un missatge de Déu.
Música vocal profana:
A diferència de la música vocal religiosa, que gràcies a la Reforma i Contrareforma utilitzava un estil internacional ja que en tots els territoris s'escrivia sota les mateixes pautes, la música vocal profana va tenir un estil propi en cada país, cosa que es denomina com els "Estils Nacionals". A continuació expondrem alguns dels géneres més importants d'alguns paísos:
ITALIA: El gènere més important es el MADRIGAL. Es tracta d'una forma de polifonia complexa escrita per a quatre o cinc veus. Normalment és música a capella tot i que es poden afegir alguns instruments. Entre els compositors més importants destaquen: Luca Marenzio, Orlando Di Lasso i Claudio Monteverdi. FRANÇA: La forrma més important d'aquest país és la CHANSON. És una forma polifònica normalment acompanyada amb instruments. El compositor més destacat va ser Clement Janequin. ESPAÑA: El gènere més destacat és el VILLANCICO, no té res a veure amb el Nadal. És una forma a quatre veus de textura homofònica. El compositor més representatiu és Juan Del Enzina i es conserven moltes peces en un llibre anomenat "El cancionero de Palacio".
COMPOSITORS: Música religiosa catòlica: -Giovanni Pierluigi de Palestrina: Va treballar sempre Roma, a les basíliques i per al Papa.
Li agradava que la melodia principal es sentís clara a la part superior del contrapunt, però també que les altres veus quedessin preciosament enllaçades.
-Tomás Luis de Victoria: Era sacerdot, cantant, organista i compositor. Va anar a Roma per aprendre més religió i també contrapunt musical amb el famós compositor Palestrina.
Va viatjar molts cops de Roma a Madrid i li van imprimir moltes de les seves composicions.
La seva música era polifònica i agradava molt al rei Felip II.
Música profana: -Josquin des Prés: Va néixer l'any 1440 a Flandes, va escriure tota mena de música.
Luter parlava molt bé d'ell. Diuen que va ser un gran mestre, el millor d'Europa.
Componia amb contrapunt com amb homofonia, música religiosa i música civil per al poble. A més, gràcies a Petrucci, amb la seva impremta musical, es va converir en el compositor més famós.
INSTRUMENTS. Llaüt:
Viola de gamba:
Orgue:
Clavecí:
Virginal:
Aqui us deixem l'interpretació de Pase Agoa, Ma Julieta, una melodia renaixentista.
L'hem tocat amb un xilòfon, un teclat (editat com si fós un instrument de corda pinçada), un caixó, i l'acompanyament amb la guitarra.
CONTEXT SOCIAL
El Renaixement és un moviment cultural de l'edat Moderna que va iniciar a Itàlia i es va estendre per Europa. Estava basat en l' Humanisme, que situa a la natura i a les persones al centre del món, deixant a Déu com un factor important, però no com el centre dels interesos, al contrari que a l'època medieval.
Aquesta etapa és característica per un gran augment de la curiositat per saber sobre el funcionament de la natura, l'ésser humà i l'astronomia, buscant explicacions científiques als problemes i no màgiques o divines.
Van haver certs invents que van marcar el Renaixement:
La impremta: Va permetre que la cultura arribés a moltes més persones, ja que es podien fer moltes més còpies dels llibres i més ràpidament a diferència d'abans, que tenien que ser escrits per monjos un per un a mà.
Descobriments geogràfics: En aquesta època es van realitzar importants viatges (Colom, Magalhanes...) amb l'objectiu de descobrir noves terres. La cerca de noves rutes per afavorir el comerç, noves civilitzacions, la innovació de la cartografía i les cartes de navegació van ser alguns dels descobriments més importants.
Descobriments científics: Van ajudar a entendre l'espai i la vida sobre la terra. La medicina va avançar considerablement gracies als estudis d'anatomia. També es va produir un gran avanç en l'astronomía quan Copèrnic elabora la teoria del moviment de la Terra al sistema solar (heliocentrisme).
Renaixement significa "tornar a neixer" i es van recurrir a tècniques artistiques greco-romanes.
Fins aquesta època l'art no tenia gaire importància i practicament cap obra era signada pel seu autor. A partir del renaixement, neix una nova classe social, la Burgesia. Les classes socials més altes (noblesa, esglèsia i burgesia) comencen a produir contingut artístic per demostrar la seva importància social i comencen a firmar les seves obres. Aquestes classes socials també tindran un important paper com a mecenes, difusors de l'art. L'arquitectura també pateix una gran evolució. Es substitueixen els castells per luxosos palaus amb arquitectures més avançades i grans finestrals.
